.....DARRERA L'AJUNTAMENT HI HAVÍA UN PATI, QUE LA GENT
EN DEIA " EL PATI DE L'OS¨"
Comentari publicat en :
SABADELL-ESTAMPES CIUTADANES
Per: JOSEP COSTAJUSSÀ
---------------------------------------------------------
I recordat en:
LES CRÍTIQUES D'en JUSSÀ
Per: MARTÍ LAYRET
........................................................
...Era l'any 1'902. Darrera l'Ajuntament hi havía un pati,que la gent en deia "el Pati de l'Os" i en que hi havía un local o petir teatre que s'anomenave,llavors, "La Barraca"Rufí Coret va contar en el seu día,com el seu pare Eduald va començar, la cosa del cine. Del seu pare en va saber moltes anécdotes i recordà moltes anécdotas y dades i dates del seu peregrinar pel món dels cinemes locals d'aquella época.
A "La Barraca",per exemple, va començcar a fer cine amb el senyor Ballús,- del qual ens en ocuparem en un altre capítul-, l'any 1.902, tal com hem esmentat. Llavors tot era a base de"vistes fixes", que eren comentades per a explicar l'argument al públic.
CORET Y BALLÚS, VAREN ESTENDRE L'AREA DE L'ESPECTACLE
---------------------------------------------------------------------------------------------------------
... I anaven per les comarques de Manlleu i Torelló,fent sessions de cine d'aquell temps que tenía força acceptació arreu on es presentava.
L'any 1.906 van anar a Alacant i Villena, on hi van treballar força temps. Per cert,que en una d'aquestes poblacions van passar un reportatge on hi havía vistes de la capital de Rússia, "Moscou de día, Moscou de nit" anava explicant el comentarista, quan es va sentir una veu del públic ue va protestà:" Ché, pos a nosaltres nos cou el d'allós de tan seurel".
L'ANY 1.908, ES VAN INSTAL.LAR AL "CERVANTES"
-------------------------------------------------------------------------------
...On es representaven espectacles de "varles peliculesietés",pero llavors ja es feia cine varitable, si bé les pel.lícules eren totes mudes. Tenien contractat un "xerramec o be spíquer ",el qual s'estudiava l'argument del film i després l'explicava durant la projecció al públic. Es deia"Manolo" i tenía molta gràcia comentant la trama i alló que repnresentaven les imatges. Era un sonor humà i directa, es tot el que es podía fer en el cas.
Les pel.licules que més èxit tenían eren les italianes i com altres artistes de la época sembla que els van deixar més rastre foren Francesca Berttini i Gustavo Serena.
No hay comentarios:
Publicar un comentario