Dintre del recull de Estampes Ciutadànes publicades per l'escriptor Josep Costajussà,hem el.legit avui el títol a dalt esmentat entre altres motius perque moltes persones que ara tenen sobre els 65 anys ,encara recordaran llunyanament si es vol ,alguna de las vivéncias escrites per l'autor.
ELS VIGILANTS I EL DESPERTADOR
No s'usava el despertador.Era el vigililant el que despertava la gent al matí.Era una cosa molt curiosa:Abans de tancar la porta,deixaven unes pedres al portal,la seva suma o sigui la quantitat cuatre,cinc,sis...indicava l'hora que es volía ser despertat.Amb aquesta contrasenya ,el vigilant ja sabia que tenia que feren cada cas, a més de trucar a cada porta segons l'hora encomanada hi afegía el part meteorològic amb una cantarella clàssica : "Son les quatre i està emboirat, o plou,o està seré", segons com pintava el temps. El que es llevaba ja sabia doncs a qué s'havia d'atendre. No es feien servir paraigües,la gent es posava un tapaboques que servia per a tot,
El sistema de les pedres començà a fallarquan el joven anava a l'escola nocturna perquè al sortir-ne,a les deu,per exemple,tocaven i alteraven les pedres i llavors el pobre "sereno" confiat amb les que trobava a les cases, despertava la gent que no es tenia que llevar o trucava a hores no demanades amb la natural confusió de tothom.
Conten d'un que es feia trucar dues portes més enllà de casa seva perqué així no tenia tant sobresalt a l'oir els trucs.
Hi havia puntualitat a l'entrada del treball de les fabriques. La gent era molt recta en aquest aspecto, Es clar que a les deu de la nit,per exemple, no es veía cap porta oberta. Tot Sabadell dormia.
A la matinada, es podien veure pels afores veritables processons de fanals amb el que s'allumanaven els que anaven a reeballar, un treball que als mesos d'hivern,era molt dur perquè en cap fàbrica hi havia calefacció,una estufa com a més, en la inmensitat d'una quadra, i gràcies.
Els dies de tormenta,quan el riu baixava fort, era tota una aventura arribar a les fabriques que estaven a l'altre cantó i caliatravessar-lo a gual o per una passera. Calia donar una gran marrada i s'arribava enfangat per tot arreu.
Les baixes eren molt poques, potser perquè no es cobrava, però cal dir també que el treballador d'aquell temps era bon cumplidor i responsable de l'obligació que havia contret.
Vaig pasar una agradable vetllade escoltant aquest relat. La bona memoria del senyot Gorgori i l'amenitat de les seves vivències m'han ajudat molt en aquesta descripció.Ell sí que té l'oportunitat de comparar aquell Sabadell d'ahir,dels seus anys d'infant, amb aquest d'ara,tan canviat en tots els aspectes.
"Quan mio enrere,em sembla que tot va pasar ahir" em va dir al final. I aixó amic meu ,em sembla que ens passa a tots.
ELS HI OFERIT UNA DE LES MOLTES ESTÀMPES CIUTADÀNES DEL MEU GERMÀ JOSEP COSTAJUSSÀ OLIVER COM A HOMENATGE ,ALS VINT-I- VUIT DIES DEL SEU ADÉU TERRENAL.
El sistema de les pedres començà a fallarquan el joven anava a l'escola nocturna perquè al sortir-ne,a les deu,per exemple,tocaven i alteraven les pedres i llavors el pobre "sereno" confiat amb les que trobava a les cases, despertava la gent que no es tenia que llevar o trucava a hores no demanades amb la natural confusió de tothom.
Conten d'un que es feia trucar dues portes més enllà de casa seva perqué així no tenia tant sobresalt a l'oir els trucs.
Hi havia puntualitat a l'entrada del treball de les fabriques. La gent era molt recta en aquest aspecto, Es clar que a les deu de la nit,per exemple, no es veía cap porta oberta. Tot Sabadell dormia.
A la matinada, es podien veure pels afores veritables processons de fanals amb el que s'allumanaven els que anaven a reeballar, un treball que als mesos d'hivern,era molt dur perquè en cap fàbrica hi havia calefacció,una estufa com a més, en la inmensitat d'una quadra, i gràcies.
Els dies de tormenta,quan el riu baixava fort, era tota una aventura arribar a les fabriques que estaven a l'altre cantó i caliatravessar-lo a gual o per una passera. Calia donar una gran marrada i s'arribava enfangat per tot arreu.
Les baixes eren molt poques, potser perquè no es cobrava, però cal dir també que el treballador d'aquell temps era bon cumplidor i responsable de l'obligació que havia contret.
Vaig pasar una agradable vetllade escoltant aquest relat. La bona memoria del senyot Gorgori i l'amenitat de les seves vivències m'han ajudat molt en aquesta descripció.Ell sí que té l'oportunitat de comparar aquell Sabadell d'ahir,dels seus anys d'infant, amb aquest d'ara,tan canviat en tots els aspectes.
"Quan mio enrere,em sembla que tot va pasar ahir" em va dir al final. I aixó amic meu ,em sembla que ens passa a tots.
ELS HI OFERIT UNA DE LES MOLTES ESTÀMPES CIUTADÀNES DEL MEU GERMÀ JOSEP COSTAJUSSÀ OLIVER COM A HOMENATGE ,ALS VINT-I- VUIT DIES DEL SEU ADÉU TERRENAL.
No hay comentarios:
Publicar un comentario